jueves, 28 de abril de 2011

Mis rincones de la Zarza

Armes inconcretes

S’havia acabat, estava saturada d’emocions negatives,  l’angustia la corroïa pel seu interior, s’intentava calmar a ella mateixa, tot era envà... El seu cor cridava desesperació, un xiscle continu cada vegada mes agreujat. Els seus ulls reflectien la visió del seu interior enfosquit. Les galtes es mullaven com no ho havien fet en molt de temps. La seva pròpia força la estimbava contra el terra flamejant una ràbia sense forces de ser conreada. Havien convertit el seu cor amb un trencaclosques infinit. Els seus plors es podien apreciar malauradament des de molt lluny.
En aquell moment, no li importava res, s’havia oblidat de tot, es volia alliberar, tenia un pes massa complex sobre seu. El seu pensament, era caòtic, tant que no pensava en res més que aconseguir la resposta al per que? No entenia com havia pogut passar. Ella intentava ser perfecte en tots els aspectes, se l’estimava tant...
Les hores van passar, continuava allí a terra, els seus crits es van tornar inexistents, s’havia rendit. Tenia els ulls entelats per les llàgrimes, ara sense circuit i disparaven anhels de perdició. Res era important ja. S’intuïa que observava la paret fosca per la negror de la nit.
Recordava tots els bons moment que intecionadament havien viscut. Tot el que habitava en ella ja era record. Un record brut, però senzillament bonic. La seva identitat es basava en les vivències al seu costat, tot l’amor que havien buidat tant ell com ella. Tots els records eren bons, amb grans esforços intentava buscar algun que hagués trencat la monotonia del positiu. Impossible, això encara li dificultava més trobar una explicació de la fi de tot allò. El tirabuixó tibava cap a un final sense tall concret. Ell havia estat des de feia molt i molt de temps la seva vida, no recordava en cap moment la solitud. Tenia por, estava espantada. De mica en mica anava cercant amb èxit adjectius per al seu sentiment, encara que ni ella entenia el significat d’aquell dolor tant fort. Un dolor no concret, que s’expandia cap a tot arreu i cap a cap lloc.
Les seves parpelles amb un impuls inconcret van davallar, sentint un aire d’esgotament incontrolat. Ara la seva realitat, aconseguia descansar per breus hores, al despertar-se continuaria el dolor refredat, deixant brullar la ràbia infinita com a arma.

Armas inconcretas

Se había acabado, estaba saturada de emociones negativas, la angustia la corroía por su interior, intentaba calmarse a sí misma, todo era en vano... Su corazón gritaba desesperación, un grito continuo cada vez más agravado. Sus ojos reflejaban la visión de su interior oscurecido. Las mejillas se mojaban como no lo habían hecho en mucho tiempo. Su propia fuerza la estrellaba contra el suelo flameando una rabia sin fuerzas de ser cultivada. Habían convertido su corazón en un rompecabezas infinito. Sus llantos se podían apreciar desgraciadamente desde muy lejos. En aquel momento, no le importaba nada, se había olvidado de todo, se quería liberar, tenía un peso demasiado complejo sobre ella. Su pensamiento, era caótico, tanto que no pensaba en nada más que conseguir la respuesta al ¿por qué? No entendía cómo había podido
pasar. Ella intentaba ser perfecta en todos los aspectos, lo amaba tanto...
Las horas pasaron, continuaba allí en el suelo, sus gritos se volvieron inexistentes, se había rendido. Tenía los ojos empañados por las lágrimas, ahora sin circuito y disparaban anhelos de perdición. Nada era importante ya. Se intuía que observaba la pared oscura por la negrura de la noche. Recordaba todos los buenos momentos que sin ser intencionados habían vivido.
Todo lo que habitaba en ella ya era recuerdo. Un recuerdo sucio, pero sencillamente hermoso. Su identidad se basaba en las vivencias a su lado, todo el amor que habían vaciado tanto él como ella. Todos los recuerdos eran buenos, con grandes esfuerzos intentaba buscar alguno que hubiera roto la monotonía del positivo. Imposible, esto todavía le dificultaba más encontrar una explicación del fin de todo aquello. El tirabuzón tensaba hacia un final sin corte concreto. Él había sido desde hacía mucho, mucho tiempo su vida, no recordaba en ningún momento la soledad. Tenía miedo, estaba asustada. Poco a poco iba buscando con éxito adjetivos para su sentimiento, aunque ni ella entendía el significado de aquel dolor tan fuerte. Un dolor no concreto, que se expandía hacia todas partes y hacia ningún lugar.  Sus párpados con un impulso inconcreto descendieron, sintiendo un aire de agotamiento incontrolado. Ahora conseguía descansar por breves horas, al despertarse continuaría el dolor resfriado, dejando brotar la rabia infinita como arma. 


sábado, 9 de abril de 2011

Para el olvido (Castellano)

Aquel olor me gustaba, me cautivaba... me recordaba a verano, a días intensos, llenos de alegría, cansancio, nerviosismo... aquel olor me transportaba a las mañanas de 
domingo cuando el calor nos obligaba a prescindir de las chaquetas de punto que tanto le gustaba vestirse a mi 
madre. El aroma era comedidamente más complejo. Cada vez, involuntariamente, respiraba, me sentía feliz, ¿feliz por  respirar? No, yo creo que me alegraba de haber vivido tantas cosas en aquel lugar. Intentaba hacer un recuento de las veces que aquella fragancia salada me había acompañado en mis ratos tristes, consolándome y dándome fuerzas para ver un camino más bonito que el que aparentemente yo veía empañado. Ratos de mucha satisfacción. Momentos de cansancio y rendición. El perfume salado era la base simple de mis fuerzas de continuidad. Los cantos de las gaviotas en pleno mes de agosto a las cinco de la tarde cuando las grandes barcas de pesca llegaban al 
muelle, la fragancia dulce del mar caliente inundaba plácidamente con una ligera hedor a pescado de las barcas que no llegaba al punto de desagradable. Me podría pasar una eternidad escribiendo sobre mis vivencias, con el olor a sal del mar de Tarragona, pero raramente, prefiero dejar que la tinta se agote, e intentar volver a respirar, para poder oler más ratos intensos, a la orilla azul, para escribirlas para 
al olvido
. 

Per a l'oblit (català)

Aquella olor m’agradava, m’encisava… em recordava a estiu, a dies intensos, plens d’alegria, cansament, nerviosisme… aquella olor em transportava als matins de diumenge quan el calor ens obligava a prescindir de les jaquetes de punt que tan li agradava vestir-nos a la meva mare. L’aroma era mesuradament mes complexa. Cada vegada, involuntàriament, respirava, em sentia feliç, feliç per respirar? No, jo crec que m’alegrava d’haver viscut tantes coses en aquell lloc. Intentava fer un recompte de les vegades que aquella flaire salada m’havia acompanyat en les meves estones tristes, consolant-me i donant-me forces per a veure un camí més bonic que el que aparentment jo veia entelat
Estones de molta satisfacció. Moments de cansament i rendició.  El perfum salat era la base simple de les meves forces de continuïtat.
Els cants de les gavines en ple mes d’agost a les cinc de la tarda quan les grans barquetes de pesca arribaven al moll, la fragància dolça del mar calent inundava plàcidament amb una lleugera ferum a peix de les barques que no arribava al punt de desagradable.
Em podria passar una eternitat escrivint sobre les meves vivències, amb l’olor a sal del mar de Tarragona, però rarament, prefereixo deixar que la tinta s’esgoti, i intentar tornar a respirar, per a poder ensumar més estones intenses, a la vora blava, per a escriure-les per a l’oblit.