Per a l'oblit (català)

Aquella olor m’agradava, m’encisava… em recordava a estiu, a dies intensos, plens d’alegria, cansament, nerviosisme… aquella olor em transportava als matins de diumenge quan el calor ens obligava a prescindir de les jaquetes de punt que tan li agradava vestir-nos a la meva mare. L’aroma era mesuradament mes complexa. Cada vegada, involuntàriament, respirava, em sentia feliç, feliç per respirar? No, jo crec que m’alegrava d’haver viscut tantes coses en aquell lloc. Intentava fer un recompte de les vegades que aquella flaire salada m’havia acompanyat en les meves estones tristes, consolant-me i donant-me forces per a veure un camí més bonic que el que aparentment jo veia entelat

Estones de molta satisfacció. Moments de cansament i rendició.  El perfum salat era la base simple de les meves forces de continuïtat.

Els cants de les gavines en ple mes d’agost a les cinc de la tarda quan les grans barquetes de pesca arribaven al moll, la fragància dolça del mar calent inundava plàcidament amb una lleugera ferum a peix de les barques que no arribava al punt de desagradable.

Em podria passar una eternitat escrivint sobre les meves vivències, amb l’olor a sal del mar de Tarragona, però rarament, prefereixo deixar que la tinta s’esgoti, i intentar tornar a respirar, per a poder ensumar més estones intenses, a la vora blava, per a escriure-les per a l’oblit.