lunes, 11 de julio de 2011
Remordimientos
Colores crudos, azul intenso
Ella, destacaba, sus ojos no eran corrientes, demasiado brillantes para ser de este mundo. La rojez resaltaba unos labios finamente trabajados. El blanco tintaba con fuerza suprema a la delicada piel reluciente. El cabello ligeramente rizado le acariciaba el hombro. El vestido de color crudo le abrazaba su pequeño cuerpo, intuyendo unos muslos demasiado bonitos.
Sus deseos los había enunciado con antelación precisa. Ideales demasiado contundentes por su aspecto refinado.Sus sonidos eran todo dulzura.Los sentimientos resaltaban madurez incontrolada, todo era avanzado para su corta edad de adolescente. Cuando tú le preguntabas por su mayor favoritismo, la respuesta era poco común, una sola palabra resonaba sobre ella: el mar, la razón que argumentaba, era que se sentía identificada, libertad, rebelión, calma, elegancia, una perfecta canción con las mejores notas en el pentagrama.
domingo, 10 de julio de 2011
Colors crus, blau intens (català)
Ella, destacava, els seus ulls no eren corrents, massa brillants per ser d’aquest món. La vermellor ressaltava uns llavis finament treballats. El blanc tintava amb força suprema a la delicada pell lluent. El cabell lleugerament arrissat li acariciava l’espatlla. El vestit de color cru l’abrasava el seu petit cos, intuint unes cuixes massa maques.
Els seus desitjos els havia enunciat amb antelació precisa. Ideals massa contundents pel seu aspecte refinat.
Els seus sons eren tot dolcesa.
Els sentiments ressaltaven maduresa incontrolada, tot era avançat pe a la seva curta edat d’adolescent. Quan tu li preguntaves per el seu favoritisme més gran, la resposta era poc comuna, una sola paraula ressonava sobre ella: el mar, la raó que argumentava, era que es sentia identificada, llibertat, rebel·lió, calma, elegància, una perfecta cançó amb les millors nores al pentagrama.
sábado, 9 de julio de 2011
Las luces de septiembre
"La magia es tan sólo una extensión de la física. La fantasía son números, Dorian. Ése es el truco"
Fragmento del libro Las luces de septiembre de Carlos Ruiz Zafón
PREVI PASSAT, RECORD PASSAT (catalan)
Els colors freqüentaven la meva imaginació, tot intuïa una realitat perfectament treballada, precisa i polida al mes homogeni detall. Notava violentament el meu cor, cosa ràpidament traslladada en un segon pla sense la més remota importància . Tot el més valuós, en aquella mil·lèsima de segon era pensar una estratègia per una cosa absurda en el sentit quotidià, la veritat que jo cercava des de feia tant i tant de temps l’havia trobat, però no de la forma més agradable. Havia estat totalment al reves, la veritat m’havia trobat forçosament a mi deixant-me sense paraules a la boca. Es podia apreciar fàcilment el tel llagrimós que cobria els meus ulls, totes les forces d’intentar ocultar-ho se’m tiren a sobre com impulsos negatius descontrolats. Ara la vida no tenia sentit, no entenia la mort, potser això era la raó per què no entenia la vida?
Un mar de dubtes era la transformació del meu subconscient. Al final un raig es va fer camí amb imprecisió inconstant, el raig del penediment, la culpa i la ràbia va il·luminar el camí però no precisament amb colors càlids. Les idees se’m van aclarir, allò havia d’acabar, no ho mereixia, no mereixia ni poder respirar, un últim desig? Senzill, la meva ambició es deixar de respirar, tal i com jo li vaig fer en ell, fa tant i tant de temps. Maleïda memòria, i jo que ja ho havia oblidat tot... Adéu i fins mai, món
PREVIO PASADO, RECUERDO PASADO
Los colores frecuentaban mi imaginación, todo intuía una realidad perfectamente trabajada, precisa y pulida en el más homogéneo detalle. Notaba violentamente mi corazón, rápidamente trasladado en un segundo plano sin la más remota importancia. Todo lo más valioso, en esa milésima de segundo era pensar una estrategia para algo absurdo en el sentido cotidiano, la verdad que lo que yo buscaba desde hacía tanto y tanto tiempo lo había encontrado, pero no de la forma más agradable. Había sido totalmente al revés, la verdad me había encontrado forzosamente a mí dejándome sin palabras en la boca. Se podía apreciar fácilmente el velo lacrimoso que cubría mis ojos, todas las fuerzas de intentar ocultarlo se me echaban encima como impulsos negativos descontrolados. Ahora la vida no tenía sentido, no entendía la muerte ¿quizá esa era la razón por qué no entendía la vida?
Un mar de dudas era la transformación de mi subconsciente. Al final un rayo se hizo camino con imprecisión inconstante, el rayo del arrepentimiento, la culpa y la rabia iluminó el camino pero no precisamente con colores cálidos. Las ideas se me aclararon, lo tenía que acabar, no lo merecía, no merecía ni poder respirar ¿un último deseo? Sencillo, mi ambición es dejar de respirar, tal y como yo le hice en él, hace tanto y tanto tiempo. Maldita memoria, y yo que ya lo había olvidado todo... Adiós y hasta nunca, mundo.
Un mar de dudas era la transformación de mi subconsciente. Al final un rayo se hizo camino con imprecisión inconstante, el rayo del arrepentimiento, la culpa y la rabia iluminó el camino pero no precisamente con colores cálidos. Las ideas se me aclararon, lo tenía que acabar, no lo merecía, no merecía ni poder respirar ¿un último deseo? Sencillo, mi ambición es dejar de respirar, tal y como yo le hice en él, hace tanto y tanto tiempo. Maldita memoria, y yo que ya lo había olvidado todo... Adiós y hasta nunca, mundo.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)