Armes inconcretes

S’havia acabat, estava saturada d’emocions negatives,  l’angustia la corroïa pel seu interior, s’intentava calmar a ella mateixa, tot era envà... El seu cor cridava desesperació, un xiscle continu cada vegada mes agreujat. Els seus ulls reflectien la visió del seu interior enfosquit. Les galtes es mullaven com no ho havien fet en molt de temps. La seva pròpia força la estimbava contra el terra flamejant una ràbia sense forces de ser conreada. Havien convertit el seu cor amb un trencaclosques infinit. Els seus plors es podien apreciar malauradament des de molt lluny.

En aquell moment, no li importava res, s’havia oblidat de tot, es volia alliberar, tenia un pes massa complex sobre seu. El seu pensament, era caòtic, tant que no pensava en res més que aconseguir la resposta al per que? No entenia com havia pogut passar. Ella intentava ser perfecte en tots els aspectes, se l’estimava tant...

Les hores van passar, continuava allí a terra, els seus crits es van tornar inexistents, s’havia rendit. Tenia els ulls entelats per les llàgrimes, ara sense circuit i disparaven anhels de perdició. Res era important ja. S’intuïa que observava la paret fosca per la negror de la nit.

Recordava tots els bons moment que intecionadament havien viscut. Tot el que habitava en ella ja era record. Un record brut, però senzillament bonic. La seva identitat es basava en les vivències al seu costat, tot l’amor que havien buidat tant ell com ella. Tots els records eren bons, amb grans esforços intentava buscar algun que hagués trencat la monotonia del positiu. Impossible, això encara li dificultava més trobar una explicació de la fi de tot allò. El tirabuixó tibava cap a un final sense tall concret. Ell havia estat des de feia molt i molt de temps la seva vida, no recordava en cap moment la solitud. Tenia por, estava espantada. De mica en mica anava cercant amb èxit adjectius per al seu sentiment, encara que ni ella entenia el significat d’aquell dolor tant fort. Un dolor no concret, que s’expandia cap a tot arreu i cap a cap lloc.

Les seves parpelles amb un impuls inconcret van davallar, sentint un aire d’esgotament incontrolat. Ara la seva realitat, aconseguia descansar per breus hores, al despertar-se continuaria el dolor refredat, deixant brullar la ràbia infinita com a arma.