Els colors freqüentaven la meva imaginació, tot intuïa una realitat perfectament treballada, precisa i polida al mes homogeni detall. Notava violentament el meu cor, cosa ràpidament traslladada en un segon pla sense la més remota importància . Tot el més valuós, en aquella mil·lèsima de segon era pensar una estratègia per una cosa absurda en el sentit quotidià, la veritat que jo cercava des de feia tant i tant de temps l’havia trobat, però no de la forma més agradable. Havia estat totalment al reves, la veritat m’havia trobat forçosament a mi deixant-me sense paraules a la boca. Es podia apreciar fàcilment el tel llagrimós que cobria els meus ulls, totes les forces d’intentar ocultar-ho se’m tiren a sobre com impulsos negatius descontrolats. Ara la vida no tenia sentit, no entenia la mort, potser això era la raó per què no entenia la vida?
Un mar de dubtes era la transformació del meu subconscient. Al final un raig es va fer camí amb imprecisió inconstant, el raig del penediment, la culpa i la ràbia va il·luminar el camí però no precisament amb colors càlids. Les idees se’m van aclarir, allò havia d’acabar, no ho mereixia, no mereixia ni poder respirar, un últim desig? Senzill, la meva ambició es deixar de respirar, tal i com jo li vaig fer en ell, fa tant i tant de temps. Maleïda memòria, i jo que ja ho havia oblidat tot... Adéu i fins mai, món
No hay comentarios:
Publicar un comentario